(Publicat a El9Nou 27 juny 2014)
En el moment d’escriure
aquesta carta es compleixen 11 dies de l’acampada de la PAH d’Osona
davant del BBVA de la Plaça Fra Bernardí de Manlleu després que
els mossos, per ordre judicial, desallotgessin l’ocupació
d’aquesta oficina. Onze dies intensos, carregats d’activitats,
amb l’objectiu d’aconseguir forçar unes negociacions amb el banc
que es nega a solucionar cinc dels sis casos que formaven part de les
reivindicacions de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca.
Les demandes, tot i que
força diverses, s’emmarquen en les reivindicacions habituals de la
PAH: dació en pagament o cancel·lació dels deutes un cop el banc
s’ha quedat l’habitatge de la família afectada; lloguer social,
preferiblement en el mateix habitatge; aplicació de la carència del
codi de bones pràctiques quan s’acompleixen els criteris de
vulnerabilitat que marca la llei al marge d’interpretacions
restrictives d’algun criteri sense significació en la situació
socioeconòmica de la família que permeti al banc d’esquivar-ne
l’obligació.
La resposta del banc ha
set, de moment, del tot decebedora: designar per a les negociacions
persones de l’oficina que no tenen la més mínima capacitat de
decisió i plantejar falses solucions que no varien gens ni mica de
les que ja s’oferien abans de l’acampada. Juguen, és evident, a
l’estratègia del desgast en un context jurídic i institucional
que els és propici. Una llei del tot injusta; una escandalosa doble
velocitat de la justícia; uns cossos policials que sovint es mostren
cansats d’haver de reprimir als qui només volen poder accedir a
una segona oportunitat, però que no vacil·len a fer una
interpretació de la situació que acaba afavorint als qui desnonen;
una classe política preocupada, però que corre el risc de buscar el
problema en la presència de quatre tendes al carrer més que no pas
en les causes de fons que provoquen l’acampada: que les persones,
cal dir-ho clar, no tenim garantit el dret a un habitatge digne. Que
aquesta vulneració té uns culpables clars i identificables. Que el
posicionament davant d’aquest fet no hauria d’admetre massa
ambigüitats. Com deia el pedagog brasiler Paulo Freire, qui davant
d’un conflicte adopta una postura d’aparent neutralitat, no fa
altra cosa que donar suport a preservar la dominació del fort sobre
el dèbil, del poderós sobre el més vulnerable.
Si el posicionament és
clar, i desitgem de tot cor que ho sigui, si som capaces i capaços
de no errar en el diagnòstic del problema, d’alliberar-nos tant de
prejudicis, com de sigles, serà del tot possible avançar cap a una
societat més justa que garanteixi els drets més bàsics reconeguts
per totes i tots. Aquest plantejament pot resultar més difícil
d’assumir des d’estructures que pretenen perdurar que no pas des
de la PAH que, al cap i a la fi, apunta cap a la seva necessària
desaparició (i com més aviat millor!); que hi serà només mentre
perduri el problema que en justifica l’existència. No per això,
però, deixem de creure que la necessitat de plantar cara inclou tot
el conjunt de la societat: les veïnes i veïns que ens baixen mantes
i menjar, els artistes que s’han ofert a donar suport a l’acampada,
les persones que, des de moviments socials, entitats, sindicats o
partits, es mouen per temes col·lectius, però també els mossos
d’esquadra que ens fan fora, o els empleats de les oficines del
banc que massa sovint humilien les persones afectades en nom
d’interessos econòmics perversos que els són més aliens que no
pas es pensen.
0 comentarios:
Publicar un comentario