(Publicat a El9Nou 27 juny 2014)
En el moment d’escriure aquesta carta es compleixen 11 dies de l’acampada de la PAH d’Osona davant del BBVA de la Plaça Fra Bernardí de Manlleu després que els mossos, per ordre judicial, desallotgessin l’ocupació d’aquesta oficina. Onze dies intensos, carregats d’activitats, amb l’objectiu d’aconseguir forçar unes negociacions amb el banc que es nega a solucionar cinc dels sis casos que formaven part de les reivindicacions de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca.
Les demandes, tot i que força diverses, s’emmarquen en les reivindicacions habituals de la PAH: dació en pagament o cancel·lació dels deutes un cop el banc s’ha quedat l’habitatge de la família afectada; lloguer social, preferiblement en el mateix habitatge; aplicació de la carència del codi de bones pràctiques quan s’acompleixen els criteris de vulnerabilitat que marca la llei al marge d’interpretacions restrictives d’algun criteri sense significació en la situació socioeconòmica de la família que permeti al banc d’esquivar-ne l’obligació.
La resposta del banc ha set, de moment, del tot decebedora: designar per a les negociacions persones de l’oficina que no tenen la més mínima capacitat de decisió i plantejar falses solucions que no varien gens ni mica de les que ja s’oferien abans de l’acampada. Juguen, és evident, a l’estratègia del desgast en un context jurídic i institucional que els és propici. Una llei del tot injusta; una escandalosa doble velocitat de la justícia; uns cossos policials que sovint es mostren cansats d’haver de reprimir als qui només volen poder accedir a una segona oportunitat, però que no vacil·len a fer una interpretació de la situació que acaba afavorint als qui desnonen; una classe política preocupada, però que corre el risc de buscar el problema en la presència de quatre tendes al carrer més que no pas en les causes de fons que provoquen l’acampada: que les persones, cal dir-ho clar, no tenim garantit el dret a un habitatge digne. Que aquesta vulneració té uns culpables clars i identificables. Que el posicionament davant d’aquest fet no hauria d’admetre massa ambigüitats. Com deia el pedagog brasiler Paulo Freire, qui davant d’un conflicte adopta una postura d’aparent neutralitat, no fa altra cosa que donar suport a preservar la dominació del fort sobre el dèbil, del poderós sobre el més vulnerable.

Si el posicionament és clar, i desitgem de tot cor que ho sigui, si som capaces i capaços de no errar en el diagnòstic del problema, d’alliberar-nos tant de prejudicis, com de sigles, serà del tot possible avançar cap a una societat més justa que garanteixi els drets més bàsics reconeguts per totes i tots. Aquest plantejament pot resultar més difícil d’assumir des d’estructures que pretenen perdurar que no pas des de la PAH que, al cap i a la fi, apunta cap a la seva necessària desaparició (i com més aviat millor!); que hi serà només mentre perduri el problema que en justifica l’existència. No per això, però, deixem de creure que la necessitat de plantar cara inclou tot el conjunt de la societat: les veïnes i veïns que ens baixen mantes i menjar, els artistes que s’han ofert a donar suport a l’acampada, les persones que, des de moviments socials, entitats, sindicats o partits, es mouen per temes col·lectius, però també els mossos d’esquadra que ens fan fora, o els empleats de les oficines del banc que massa sovint humilien les persones afectades en nom d’interessos econòmics perversos que els són més aliens que no pas es pensen. 

0 comentarios:

Publicar un comentario