Quan a partir de l’any 1999 la mitjana del cost del lloguer es va situar
per sobre de la de les quotes de les hipoteques i quan aquesta diferència es va
anar estirant fins que l’any 2005 el lloguer va arribar a ser un 30% més car
que la compra, difícilment es podia responsabilitzar les famílies d’optar per
la propietat com a forma d’accedir a l’habitatge. La frase llogar és llançar
els diners
o, la més contundent encara, és de tontos han tingut una presència constant
en l’imaginari col·lectiu de les societats catalana i espanyola dels darrers 50
anys. La llei d’arrendaments urbans (LAU), a més, ha tendit d’una forma clara i
constant a precaritzar el lloguer en benefici de la compra i, per acabar-ho
d’adobar, els incentius fiscals s’han encaminat exageradament en favor
d’aquesta forma de tinença.
Per si fos poc, l’administració s’ha desentès de la seva responsabilitat
en la garantia del dret a l’habitatge (perquè encara que no ho sembli, es tracta
d’un dret reconegut a la Constitució i a l’Estatut d’Autonomia), amb un model
de lloguer social pràcticament inexistent. A l’estat espanyol, el poc
percentatge d’habitatge de protecció oficial que s’ha construït ha set de
compra en un 90%, i molt sovint amb l’opció que aquests pisos entressin al
mercat al cap d’un període de temps establert.
Que les famílies s’han endeutat per sobre de les seves possibilitats ha
resultat ser un fet. Però jutjar a posteriori sempre és molt senzill. I si això
serveix perquè la banca i la classe política no assumeixin cap tipus de
responsabiliat emparant-se en la suposada actitud irresponsable de tota la
població, a més, resulta grotesc i maquiavèl·lic. Al cap i a la fi, en el
càlcul de moltes famílies sobre quines eren les seves possibilitats hi entraven
un seguit d’elements que, segons el discurs oficial, no estaven en discussió:
1) Que el preu del totxo no baixava mai; per tant, si no podies pagar la
hipoteca, venies el pis i llestos. 2) Que l’economia creixeria sempre i que per
tant, no només no faltaria la feina, sinó que, a més, els sous anirien pujant;
aquests càlculs que ara es titllen de poc realistes es fonamentaven, en el
fons, en aquest punt indiscutit. 3) Finalment, ningú no va informar prou bé (i
aquí els notaris hi haurien de dir alguna cosa) que en cas d’impagament les
subhastes podien quedar desertes, que la llei permetia en aquests casos que la
banca es quedes els pisos a meitat de preu i que això volia dir un deute per
vida de magnituds grotesques.
Alguns discursos actuals tracten les famílies d’ingènues per no haver
previst una crisi que, pel que sembla, no havien ni previst els mateixos que
l’han provocada; o potser, deixeu-nos ser una mica malpensats, tot plegat ha
anat prou bé per tal d’acabar retallant alguns drets socials que molestaven a
les elits i per carregar-se un estat del benestar que limitava els seus
beneficis. No volem pas dir, amb això, que les persones no tinguem cap mena de
responsabilitat. Al cap i a la fi, però, qui perd el pis o la casa ja està
tenint un perjudici, ja assumeix la seva part. Cal recordar, però, la
responsabilitat que les polítiques públiques en matèria d’habitatge han tingut
en la creació de la bombolla immobiliària i l’actitud salvatge d’unes entitats
financeres que estan deixant centenars de milers d’habitatges buits i centenars
de milers de famílies sense habitatge. Polítics i banquers no només no
assumeixen cap responsabilitat, sinó que, a més, surten amb les butxaques
plenes i el cap ben alt.
És per això que la Iniciativa Legislativa Popular per a la dació en
pagament retroactiva, la paralització dels desnonaments i el lloguer social és
d’una importància cabdal per tal de rescatar les 350.000 famílies que han estat
embargades i els centenars de milers que estan al límit de ser-ho en un estat
que, en comptes d’això, es dedica a rescatar la banca. En
només dos mesos, el grup promotor de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) ja
ha recollit 200.000 signatures per aconseguir el canvi de la legislació
hipotecària. El grup promotor de la ILP està format per CCCO de Catalunya, la
Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC), l’Observatori DESC,
la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques, la Taula del Tercer Sector Social
de Catalunya i la UGT de Catalunya. A Osona ja han signat 3.600 persones
i d’aquí al 31 d’octubre, caldria que ho fessin molts milers més.
Plataforma
d'Afectats per les Hipoteques d'Osona
drethabitatge@gmail.com
